Breu historia del municipi

Fa molt i molt de temps, quan l'Imperi Romà es va expendir per la península Ibèrica, es van implantar a la zona del Vallès en petites vil·les romanes. Aquestes vil·les eren centres de producció agrícola i per ompimitzar-ne la producció van parcel·lar tot el territori mitjantçant unes malles rectangulars que han donat forma als camps actuals.

Al terme de Vilamajor (Sant Pere de Vilamajor i Sant Antoni) hi havia set viles, de les quals, la més gran era Vilamajor (actual nucli antic de Sant Pere). Vilamajor era un petit nucli de cases al voltant d'una petita esglesiola dedicada a Sant Pere. Les construccions eren molt modestes, fetes en còdols de riu i material proper. Abundaven els camps de lli, els cereals, la vinya i l'aigua.

Al segle XI, la casa comtal de Barcelona, construí un magnífic palau a Vilamajor. Era un palau de repòs, a mig camí de Barcelona i Girona, i s'hi hospedaven embaixadors, cavallers, mercaders i la Cort de la corona Catalanoaragonesa. El Palau Comtal era d'unes grans dimensions, constava de diverses torres de defensa, una imponent torre mestra, una gran sala noble, molins, ferreries, fargues, grans estables i diversos recintes emmurallats. La construcció del castell es va fer amb pedra rogenca portada de fora de la contrada, cosa que encara feia ressaltar més el castell. La imatge de la Vilamajor fortificada va fer que la gent l'anomenés "La Força".

L'esplendor de Vilamajor va ser molt important, sent la vila més poblada del Vallès. Hi havia mercat, on els pagesos de les masies veïnes hi venien els seus excedents i els mestres d'oficis oferien els seus serveis. L'arribada de grans personalitats donava renom al poble; i l'activitat al castell era frenètica. L'arribada d'embaixadors musulmans obligava fer un menú especial sense porc, o les visites de la reina Peronella feien anar de corcoll a tota la Cort. Diu la tradició que el 1157, la reina infantà el seu hereu i futur rei de Catalunya i Aragó, Alfons I, el Cast.

El més de maig de 1448, un fort terratrèmol va afectar a Vilamanjor i a la resta del Vallès. Tot va començar a tremolar i les construccions a desplomar-se. Tan intens fou aquell desastre que poques foren les edificiacions que no s'ensorraren a Vilamajor. El castell, com altres de la rodalia com el castell vell de Llinars o el Castell de Montclús de Sant Esteve de Palautordera, quedaren molt malmesos.

Només la gran torre mestra, la imponent torre roja, restà gairebé intacte. Moltes cases s'enrunaren i l'església quedà malmesa tot i que encara permetia celebrar-hi el culte. La casa reial catalana decidí no reconstruir el castell. Aleshores, els vilatants van començar a reconstruir les seves cases i masies aprofitant les belles i ben tallades pedres procedents del castell. El 1553, el Govern del Principat prohibí als pagesos de Vilamajor emprar les runes del castell si no eren per a construir una nova església dedicada a Sant Pere allà mateix on hi havia el Palau Comtal.

El 1604 s'acabà la construcció de la nova i actual església gòtico-renaixentista de Sant Pere i es feu el trallat del Sant de l'antiga i rònega esglesiola romànica que es trobava al costat.

Malgrat la prohibició de fer servir les pedres rogenques del castell, els vilatans van aixecar de les runes de les velles masies, noves i magnífiques construccions amb material del castell. Per aquest motiu trobem per tota la contrada carreus, arcs i finestres d'una qualitat tan extraodinària independentment que els propietaris de les masies fossin grans propietaris o modestos jornalers.

Vilamajor va deixar la seva època d'esplendor medieval i es va anar ruralitzant més i més.

Durant el segle XX, i més a partir dels anys 1960 i 1970, el poble de Sant Pere de Vilamajor experimentà un fort creixement; tant al nucli com a la resta del municipi amb l'aparició de grans zones urbanitzades. Part d'aquestes noves edificacions es realitzaren indiscriminadament a l'antic nucli de La Força de Vilamajor.

Amb l'entrada del segle XXI, ha sorgit una forta voluntat popular per protegir i valorar l'antic nucli de La Força de Vilamajor. Ara el relleu el tenim nosaltres.

 

Text i dibuixos: Higini Herrero i Baró, Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor.

Darrera actualització: 14.08.2017 | 14:52
Darrera actualització: 14.08.2017 | 14:52