Breu historia del municipi

Fa molt i molt de temps, quan l’Imperi Romà es va estendre per la península Ibèrica, va organitzar el territori del Vallès en petites vil·les agrícoles. Aquestes vil·les, centres de producció, parcel·laven el paisatge amb malles rectangulars per optimitzar els conreus. Encara avui, l’estructura dels nostres camps en conserva la petja.

Al terme actual de Vilamajor —que engloba Sant Pere i Sant Antoni— es documenten set viles romanes, entre les quals Vilamajor era la més gran. Situada al que ara coneixem com a nucli antic de Sant Pere, era un petit agrupament de cases al voltant d’una esglesiola dedicada a Sant Pere. Les construccions eren senzilles, fetes amb còdols de riu i materials propers. El paisatge era ric en vinya, cereals, lli i aigua.

Al segle XI, la casa comtal de Barcelona va escollir Vilamajor per edificar-hi un magnífic castell de repòs, estratègicament situat entre Barcelona i Girona. S’hi hostatjaven ambaixadors, cavallers, mercaders i, fins i tot, la cort reial de la Corona Catalanoaragonesa. El conjunt incloïa torres de defensa, una gran sala noble, l’església amb el seu imponent campanar romànic (la Torre Roja), molins, fargues, estables i recintes emmurallats. Aquesta imatge poderosa va donar lloc al nom de “La Força”.

Durant l’edat mitjana, Vilamajor visqué una època d’esplendor. Era la vila més poblada del Vallès, amb mercat setmanal i intensa activitat comercial. L’arribada de personatges il·lustres n’acreixia el prestigi. Quan hi venien ambaixadors musulmans, calia adaptar els menús sense porc. I quan la reina Peronella hi feia estada, tota la cort s’activava. Segons la tradició, l’any 1157, la reina hi hauria donat a llum Alfons I, el Cast, futur rei de Catalunya i Aragó, ja que la seva dida Loreto era de Vilamajor.

Però l’any 1448, un terratrèmol devastador sacsejà el Vallès i causà greus danys a Vilamajor. El castell s’esfondrà, com també ho feren el de Montclús o el de Llinars. Només la Torre Roja es mantingué dempeus. L’església quedà malmesa, però encara s’hi podia celebrar culte.

La casa reial decidí no reconstruir el castell, i els veïns començaren a reutilitzar les pedres nobles de les runes per refer masies i cases. L’any 1553, el Govern del Principat prohibí fer servir aquestes pedres, excepte per construir una nova església al mateix lloc. Així fou com, el 1600, es consagrà la nova església gòtico-renaixentista de Sant Pere, i s’hi traslladà la imatge del sant des de la vella esglesiola romànica.

Malgrat la prohibició, moltes masies aprofitaren el material del castell per aixecar construccions extraordinàries, que encara avui es poden identificar pels carreus, arcs i finestres de gran qualitat dispersos pel terme, independentment del nivell econòmic dels seus propietaris.

Amb el pas dels segles, Vilamajor es ruralitzà. I, al segle XX, especialment a partir dels anys 1960 i 70, Sant Pere de Vilamajor visqué un creixement intens, amb l’aparició de grans urbanitzacions, algunes de les quals afectaren directament el nucli històric de La Força.

Però el segle XXI ha portat una nova mirada. Una voluntat popular creixent reivindica la protecció i valorització de l’antic nucli medieval. Ara el relleu és a les nostres mans. Som nosaltres els qui podem preservar aquesta història mil·lenària i fer que La Força de Vilamajor torni a bategar amb força.